Ens despedim, però no per sempre!

Arriba l’hora d’acomiadar-nos. Les classes s’acaben i potser no tornarem a estar junts,  però la relació que he establert amb els meus companys i tot el que après me l’emporto amb mi dins de la meva motxilla.

En aquestes classes he viscut moments, situacions i experiències úniques. M’ho he passat molt bé i, a l’hora he après un munt de coses, com per exemple:  a fer unitats didàctiques,  elaborar horaris,  fomentar el respecte i la diversitat a les aules, utilitzar més freqüentment les TIC per treballar... Tot això ha fet que aquesta assignatura hagi estat molt interessant , dinàmica i enriquidora durant tots aquests mesos i, per aquesta raó ha deixat marca en la meva formació com a futura mestra.

Espero que us hagin fet pensar les meves reflexions i que us serveixi d’alguna cosa l’informació addicional (vídeos i webs) que he posat al bloc.  Ara em toca seguir el meu camí amb la meva motxilla de professora per seguir omplint-la d’experiència, formació i sobretot d’estima cap als nens i la resta de persones.

Fins aviat i...

Tenim diversitat a l’aula

Les últimes sessions vam treballar la diversitat tant a l’aula com a l’escola, ja que és un tema important a causa de la gran diversitat en l’àmbit cultural i personal que podrem trobar dins d’una classe. Que faríem amb els nens que tenen alguna discapacitat, els integrem a classe o que vagin a una aula especial?,  I amb els nens que tenen massa capacitat intel·lectual, els avancem el nivell o se’l deixem igual que a la resta? I als nens d’altres cultures, com els integraríem? Aquestes i un munt de preguntes més em van sorgir al sentir la paraula diversitat, per això vaig pensar que seria molt curiós parlar d’aquest tema.

Per treballar sobre la diversitat, en Martí, ens va proposar que inventéssim per grups una situació en la qual hi hagués un nen que tingués algun problema o unes característiques diferents a la resta dels seus companys. Després havíem d’intercanviar l'esdeveniment inventat amb un altre grup i solucionar la situació en la qual es trobaria aquell nen.

Al meu grup i a mi ens va tocar que una classe es trobava a Educació Física fent un ball i un nen tenia paral·litzada tota la part dreta del seu cos. Després de reflexionar una estona sobre aquest cas vam pensar que el millor seria que tots els altres nens ballessin en les mateixes condicions, és a dir, que tota la classe ballés amb una part del cos. Una altra opció seria que ballessin en parelles, amb un part del cos enganxada a l’altre company,  així tothom només mouria la part del cos que té lliure. Fent aquestes adaptacions el nen no se sentiria exclòs per les seves diferències i, a més la resta d’alumnes empatitzaria amb ell i amb  el seu problema.

Us adjunto un vídeo sobre la diversitat a l'escola: https://www.youtube.com/watch?v=SRDVGAVAihs

Visitem escoles

 A les dues sessions següents vam presentar la nostra visita a dues escoles de Viladecans i la resta de companys també va explicar la seva estada a altres centres escolars de Catalunya.

De totes les presentacions em va sorprendre alguna cosa, ja que totes les escoles tenien alguna característica especial, però vaig veure que el que tenien en comú era  que  la majoria impulsava la lectura a causa de la seva importància i intentaven introduir les rúbriques, encara que algunes escoles ja les estaven posant en pràctica.

Una escola activa i no convencional de Barcelona, l’escola Liberi,  em va impactar molt negativament, ja que els nens no tenien cap tipus de normes,  hi havia pocs mestres, les assignatures que es feien no eren les habituals, tampoc tenien horaris atès que els nens podien passar tota l’estona que volguessin a l’espai de l’escola que més els hi agradava, etc. Aquest centre no em va agradar gens perquè  no és convenient que els nens estiguin fent tota l’estona el que vulguin sense que siguin guiats. Tots els infants han d’aprendre uns mínims per després arribar a ser competents.

Pel que fa a les escoles Pau Casals i Miquel Martí i Pol, que el meu grup i jo vam visitar,  es va poder comprovar que eren dues escoles bastant diferents a causa de la diferència d’anys  entre aquestes.  Tot i així, totes dues escoles promovien nous projectes per tal de millorar l’educació i l’ensenyament.

Personalment, la que més m’ha agradat ha sigut l’escola Miquel Martí i Pol, ja que en aquesta es fomenta el treball cooperatiu des dels alumnes de P-3 fins als de 6è de primària. A més d’això, tots els nens estan integrats dins del grup, és a dir, que si hi ha un infant amb Necessitats Educatives Especials (NEE) està dins de l’aula amb els seus companys i amb un mestre de suport.   Aquest fet em sembla genial perquè d’aquesta manera el nen no se sentirà exclòs en cap moment i podrà establir vincles afectius amb els seus companys.

Per últim, dir que la visita a aquestes escoles m’ha enriquit molt perquè m’han explicat moltes coses que no sabia i això m’ha fet créixer com a persona i com a futura mestre. A més, el fet de valorar les exposicions dels meus companys ha provocat la reflexió en mi mateixa d’en quin tipus d’escola m’agradaria treballar i de quina manera.

Enllaç al suport visual prezi que vam utilitzar en la nostra presentació de les escoles Pau Casals i Miquel Martí i Pol: http://prezi.com/bggtor9kquf0/untitled-prezi/

Enllaç al treball d'aquestes dues escoles realitzat a wikispaces: https://pdaaad2014.wikispaces.com/grup9


A l'escola Pau Casals de Viladecans


A l'escola Miquel Martí i Pol de Viladecans

Fem i corregim unitats didàctiques

En les pròximes dues sessions vam treballar com fer i corregir unitats didàctiques.

En Martí ens va proposar que per grups de 3 persones féssim una unitat didàctica, la qual havia de contenir els objectius que volíem que assolissin els alumnes amb la realització de l’activitat, quines competències bàsiques es treballarien, els continguts, els criteris d’avaluació que es farien servir, per quina edat estava dirigida…En fi un munt de coses que requereixen molta organització i planificació per part del mestre.

El meu grup i jo vam decidir fer la unitat didàctica que consistiria en què els nens a Educació Física juguessin al joc de matar durant 3 classes per tal d’interaccionar amb el món físic; conèixer, valorar i aplicar les normes de convivència, entre altres coses.

Fer la unitat didàctica ens va costar molt, ja que cap membre del grup tenia experiència en la realització d’aquesta i no sabíem quina era la millor manera de planificar-la. Però gràcies a això ara tenim més coneixement i recursos sobre com es fa una bona unitat didàctica i quins requisits ha de tenir.

Al dia següent, vam corregir una unitat didàctica d’un altre grup. Aquesta també estava relacionada amb l’Educació Física i  per això ens va servir per comparar amb la que havíem fet nosaltres. La correcció d’aquesta va ser més fàcil que la prèvia realització perquè ja sabíem per on anaven els tirs, és a dir,  sabíem que havia de tenir una unitat didàctica, com es feia, etc. Tot i així, encara ens queden moltes coses per aprendre i millorar.

A continuació us deixo un exemple d’unitat didàctica:

Competències bàsiques de sisè de primària

En entrar a classe vaig veure com les cadires no estaven col·locades formant una rotllana, com és normal, sinó per files; llavors vaig pensar: Què passa aquí? Això no és normal…Al cap d’uns segons em vaig sorprendre encara més perquè em vaig assabentar de què faríem un examen. No m’ho podia creure, en Martí ens va dir que no en faríem, però com bé diu sempre ho hem de posar tot en dubte.

Mentre feia l’examen pensava…De veritat en Martí ens ha posat un examen tan fácil? Si no té res a veure amb el temari treballat (l’avaluació, el currículum)…Alguna cosa estranya passava.

Quan ja  portava mig examen fet el professor va dir: és l’examen de competències bàsiques que han fet els nens de sisè. Llavors em vaig dir, ara tot té sentit! Ens ha posat a prova per veure si som capaços de fer l’examen i respondre a les preguntes amb  prou facilitat.

Posant-me  a la pell dels alumnes de sisè de primària penso que la prova és bastant fàcil, ja que es pregunten coses d’un nivell molt bàsic. A més, crec que a mesura que han anat passat els anys el nivell de competències bàsiques que s’exigeix és cada cop menor, fet perjudica molt als nens perquè cada vegada seran menys competents.

Mirem un llibre de text!

En aquests dies que no teníem classe havíem d’aconseguir un llibre de primària per portar-lo a la propera sessió, feina que ha estat una mica complicada, ja que ara els nens es deixen els llibres a l’escola o bé la majoria utilitzen quadernets d’exercicis en lloc de llibres de text.

Un cop vaig aconseguir el llibre vam estar analitzant-lo i vaig pensar: Com pot ser que escollir un llibre per tal de què els nens treballin amb aquest sigui tan complicat? En realitat fan falta els llibres de text? Personalment, penso que no és necessari, ja que hi ha eines suficients (fitxes, unitats didàctiques…) per tal que els nens assoleixin els continguts i aprenguin de forma significativa.

Tot i així, escollir un bon llibre és important, atès que és necessari saber si són adequades les activitats, els continguts, l’estructura, l’organització… per ajudar a  l’aprenentatge de l’alumnat. Per aquest motiu, penso que és important que aprenguem a seleccionar bé el material amb el qual volem treballar amb els nostres alumnes, ja que també és essencial.

A més, em va sorprendre molt que els llibres d’uns anys a uns altres  canviessin tant segons la llei educativa vigent en aquell moment. Vaig poder comprovar que les imatges, els exercicis, la teoria, la forma d’organitzar el llibre eren molt diferents. Per què aquests canvis?

                                          

Dissenyem una rúbrica!

Tal com vaig poder veure al vídeo que en Martí ens va posar els nens aprenen més quan s’avaluen entre ells que no pas quan donen una feina determinada al mestre  per tal de què la correixesi. Per tant, com bé vaig reflexionar a la classe anterior la coavalució i l’autoavalució  són tipus d’avaluacions molt eficaces i significatives per aprendre.

Per posar en pràctica l’elaboració de les rúbriques que fan els professors per tal de què els nens s’avaluïn entre ells vam elaborar una per grups i després vam posar-les en comú.

Realitzant la rúbrica me’n vaig adonar que no és gens una feina fàcil, ja que s’han de tenir en compte molts aspectes com: quins continguts o criteris han de ser avaluables, que ha d’haver assolit el nen en cada nivell, etc. 

A continuació us deixo al vídeo que vam veure a classe sobre les rúbriques:  https://www.youtube.com/watch?v=KEsWiXgSKN0

Coneixies que existien tants tipus d’avaluacions?

En començar el nou tema sobre l’avaluació vam estar parlant de les diferents maneres d’avaluar l’aprenentatge i l’evolució d’un nen.

Els primers tipus d’avaluació que van nombrar els meus companys ( única, continuada, trimestral…) sí que els coneixia, la resta (criterial, diagnòstica, sumativa, heteroavaluació…)  no els havia sentit mai. Aquesta desconeixença a què deu ser? És que gairebé totes les escoles  fan el mateix tipus d’avaluació sense mirar o provar el que  afavoreix més a l’aprenentatge de l’alumnat?

Sembla que la majoria de nosaltres en viscut molts anys pensant que només existia una metodologia concreta per avaluar quan és totalment al contrari. Hi ha moltes maneres d’observar, d’avaluar i veure si un nen avança o no en el seu aprenentatge.

Els models d’avaluació que més eficaços em van semblar van ser l’autoavaluació i  la coavalució. Pel que fa a la primera, aquest tipus d’avaluació afavoriria a la conscienciació de l’alumnat, ja que aquests s’adonarien de quins aspectes han après i quins els hi falten per assolir. En referència  a la segona, penso que beneficia a l’aprenentatge dels alumnes perquè entre iguals s’aprèn molt més, ja que tenen més o menys el mateix nivell de desenvolupament cognitiu i comunicatiu i saben com explicar les coses per tal de què la resta de companys els entenguin.

La piràmide d’ Edgar Dale

En arribar a classe vaig veure a la pissarra les següents paraules: veure i sentir, veure, sentir, dir i fer, llegir i dir. Llavors vaig pensar què farem amb aquestes paraules si no tenen res a veure amb el temari que estem tractant? Seguidament, en Martí ens va dir que havíem de posar aquestes paraules per ordre d’importància. Només dir això ja vaig començar a trobar sentit al perquè havia posat allà aquelles paraules. Segurament volia que ens paréssim a pensar en quins d’aquests sentits o accions són imprescindibles per dur a terme l’aprenentatge.

 Després de donar moltes voltes al cap vaig considerar que veure i sentir són els sentits més importants per dur a terme l’aprenentatge, ja que moltes coses no es poden aprendre si no es veuen o no se senten. Tots els sentits i l’esforç que posi l’alumne ajudarà a l’evolució i la millora del seu aprenentatge.

Tot això també ho vam estar parlant per parelles i per grups, per tal d’arribar a una conclusió. Però, quan en Martí ens va posar la piràmide d’Edgar Dale i la seva classificació vaig quedar molt sorpresa perquè ell considerava que dir i fer era el més rellevant per aprendre. Llavors, vaig pensar: en realitat aprenem quan diem que farem una cosa i la fem i posem en aquesta la màxima atenció i interès, per tant Edgar Dale TÉ RAÓ!!!

Organització de continguts segons M.C. Davini i la LOE

En aquesta sessió ens vam dividir per grups i vam tractar de veure les diferències i les semblances entre la forma d’organitzar els contiguts que té la LOE  i M.C. Davini.

Durant aquesta classe vaig estar pensant: com poden haver diferents maneres d’organitzar els continguts si se suposa que tothom ha de seguir un mateix camí per tal de què els nens evolucionin i aprenguin?

Ens hem fet Wiki!

Fa uns dies ens havíem de crear un compte a wikispaces per poder anar a l’aula d’ordinadors i treballar en grup sobre la visita a una escola que havíem de fer a final de curs.

Per una banda, el fet d’haver d’anar a veure una escola, parlar amb mestres, observar la disposició de les aules em semblava molt interessant i enriquidor de cara al futur, ja que amb aquestes vivències  podem anar formant-nos cada vegada millor. A més, tant els meus amics i companys de grup com jo estàvem molt il·lusionats amb aquest treball i durant la classe vam estar pensant a quina escola de les que coneixíem seria millor anar.

Per altra banda, la Wiki em sembla un espai molt útil per treballar, ja que  podem mantenir el contacte per xarxa i col·laborar conjuntament al treball quan no estiguem junts, l’únic inconvenient és que no podem editar a la vegada.

Elaborem un horari

Després d’haver estat treballant amb  el currículum, en Martí ens va proposar que féssim un horari tenint en compte el mínim d’hores que  els nens han de fer de cada assignatura.

Al principi em va semblar una tasca una mica difícil perquè havíem de calcular quantes hores a la setmana havien de fer els nens de cada assignatura, però a mesura que passava l’estona el meu grup i jo anàvem agafant el ritme, i cada vegada estàvem més il·lusionats i motivats fent l’horari.

Aquest va ser el primer cop, des  que porto a la Universitat, que em vaig sentir com una veritable professora, que prepara coses, planifica, pensa que aniria millor als seus alumnes, etc. Em sentia molt emocionada i m’encantava el que estava fent. Ser mestre és una professió molt bonica. 

Coneixeu el Currículum d'Educació Primària?

Aquests dies hem estat treballant amb el Currículum d'Educació Primària a classe, ja que com a futurs mestres hem de saber fer servir-lo a més de conèixer quina informació podem trobar dins d’aquest.

El currículum és una eina molt útil per als mestres, atès que en aquest es pot trobar quines competències han d’assolir els nens en cada assignatura al llarg de la seva escoralitat, els objectius que es volen aconseguir,  els criteris d’avaluació, quantes hores s’han de fer per matèria, etc. Tot i així, no cal seguir el currículum fil per randa, ja que cada professor pot tenir uns objectius o uns criteris d’avaluació que podrien ser més beneficiosos per a l’aprenentatge dels seus alumnes.  El currículum, per tant, és una guia  per al mestre.

El fet de treballar  amb el currículum ha provocat que les classes no fossin tan dinàmiques com les anteriors però he après coses com: les competències bàsiques, quan un nen passa de cicle o repeteix, les àrees que es treballen a la primària, la distribució horària, etc.

Tot això, a part de per aprendre m’ha servit per conscienciar-me de què cada vegada estic més a prop de complir el meu somni, ser mestra, encara que em queda molt per aprendre i un llarg camí ple d’experiències i vivències amb els nens.

A continuació us deixo un enllaç al currículum de Primària: https://campusvirtual2.ub.edu/pluginfile.php/644678/mod_resource/content/0/curriculum_ep.pdf

L’aula dels meus somnis

Com seria la meva aula ideal? Vaig pensar quan en Martí ens va proposar que la dibuixéssim en un paper. Una classe on els nens estiguessin per grups, sols o en parella, o bé, tots junts en forma d’U fent que així tots els companys es  puguin veure entre ells?

Després de rumiar una estona vaig arribar a la conclusió de què no existeix una millor forma de posar als nens per tal de què aquests aprenguin i es socialitzin, ja  que  per això fa falta que la relació entre mestre-alumne i alumnes sigui bona. En canvi, sí que penso que la forma d’organitzar la classe facilita aquesta bona interacció i relació, per això crec que la millor manera seria posant als alumnes en forma d’U, ja que així el mestre podria tenir a l’abast a tots els infants i, també tots es podrien veure i conèixer millor.

Sovint, tots els mestres somiem amb una classe ideal, en la que ens agradaria tenir de tot el que necessitarien els nens, a part  de més docents a l’aula per poder satisfer les necessitats de tots els infants.  Però, moltes vegades ens veiem incapacitats per aconseguir el nostre somni dins de l’aula. Per aquesta raó, en Martí, ens va posar un vídeo on sortia una escola espectacular, molt innovadora, acollidora i amb tot tipus de recursos per al desenvolupament dels nens.  Això va fer que reflexionés i pensés que hem de lluitar pel que realment volem i no pensar que no aconseguirem alguna cosa. RES ÉS IMPOSSIBLE.  

El blog com a eina de treball

Una pissarra en blanc eren les instruccions que ens va donar en Martí per crear aquest blog. No m’ho podia creure! El professor va deixar que nosaltres mateixos endevinésim com es feia. Tota la classe ens vam espavilar per saber com fer-ho, uns preguntàvem als companys, altres anàvem tocant botons de la pàgina, etc.

Per una banda, penso que això que va fer el professor va ser molt útil, perquè em vaig adonar  que no hem de dependre d’unes instruccions o d’unes explicacions de gent que ja sap fer alguna cosa per aconseguir el nostre objectiu, sinó que nosaltres sols experimentant i relacionant-nos amb l’entorn podem arribar a aprendre moltes coses.

Per altra banda, em sorprèn que a la Universitat la nostra eina de treball diària en aquesta assignatura sigui un blog on reflexionar sobre el que pensem i el que hem après a les classes. Però crec que, d’aquesta manera, utilitzant el blog, podem compartir les nostres opinions i idees amb la resta de companys sent així una forma d’interaccionar fora de l’aula.

Representem situacions freqüents que passen a les aules

El següent dia, després d’haver acabat molt contenta de la classe anterior, vaig començar amb moltes ganes.

Per grups vam dedicar-nos a  fer un role-playing de situacions freqüents que passen a l’aula. El meu grup i jo vam decidir fer-lo sobre el bullying,  ja que cada cop es dóna més i és un problema molt greu que poden a arribar a tenir els nostres alumnes si no el prevenim i l’aturem.

Amb aquestes representacions em vaig adonar que un professor ha de saber com afrontar cada situació dins l’aula, com tractar als nens, com crear vincles afectius entre ells, com fomentar el respecte, com motivar-los per aprendre… Per aquesta raó, ser professor és un art que no s’adquireix de cop i volta sinó amb experiència.

STOP BULLYING!!!

A continuació us deixo un vídeo que explica com s’arriba a crear el bullying dins de les aules: https://www.youtube.com/watch?v=lTODNyJVD-o

Ens coneixem?

El 10 de gener començava una nova assignatura del primer any de la carrera d’Educació Primària: Planificació, Disseny i Avaluació de l’Aprenentatge i l’Activitat Docent.

Només  entrar a l’aula em va sobtar molt la disposició de les cadires, totes estaven formant una rotllana. Semblava que tot  seria molt diferent en aquesta assignatura, les vibracions eren bones.

A mesura que anava avançant la classe i la ronda de presentacions anava pensant per a mi mateixa: De veritat a la Universitat existeixen professors que fan classes així, de forma tan dinàmica i enriquidora?

Però encara em vaig sorprendre més quan  en acabar la classe el professor Martí ens va explicar un conte d’una aranya, la qual volia acaparar tota la saviesa del món i ser ella la més intel·ligent. Aquest conte em va fer reflexionar que a la vida tothom és important, ningú sap més que ningú i tots podem aportar una mica de nosaltres mateixos, de la nostra intel·ligencia, dels nostres valors, habilitats… Per això,  l’escola té un paper molt important en l’educació dels nens, ja que aquesta a part d’ensenyar també vol educar i fer créixer bones persones.