Ens despedim, però no per sempre!

Arriba l’hora d’acomiadar-nos. Les classes s’acaben i potser no tornarem a estar junts,  però la relació que he establert amb els meus companys i tot el que après me l’emporto amb mi dins de la meva motxilla.

En aquestes classes he viscut moments, situacions i experiències úniques. M’ho he passat molt bé i, a l’hora he après un munt de coses, com per exemple:  a fer unitats didàctiques,  elaborar horaris,  fomentar el respecte i la diversitat a les aules, utilitzar més freqüentment les TIC per treballar... Tot això ha fet que aquesta assignatura hagi estat molt interessant , dinàmica i enriquidora durant tots aquests mesos i, per aquesta raó ha deixat marca en la meva formació com a futura mestra.

Espero que us hagin fet pensar les meves reflexions i que us serveixi d’alguna cosa l’informació addicional (vídeos i webs) que he posat al bloc.  Ara em toca seguir el meu camí amb la meva motxilla de professora per seguir omplint-la d’experiència, formació i sobretot d’estima cap als nens i la resta de persones.

Fins aviat i...

Tenim diversitat a l’aula

Les últimes sessions vam treballar la diversitat tant a l’aula com a l’escola, ja que és un tema important a causa de la gran diversitat en l’àmbit cultural i personal que podrem trobar dins d’una classe. Que faríem amb els nens que tenen alguna discapacitat, els integrem a classe o que vagin a una aula especial?,  I amb els nens que tenen massa capacitat intel·lectual, els avancem el nivell o se’l deixem igual que a la resta? I als nens d’altres cultures, com els integraríem? Aquestes i un munt de preguntes més em van sorgir al sentir la paraula diversitat, per això vaig pensar que seria molt curiós parlar d’aquest tema.

Per treballar sobre la diversitat, en Martí, ens va proposar que inventéssim per grups una situació en la qual hi hagués un nen que tingués algun problema o unes característiques diferents a la resta dels seus companys. Després havíem d’intercanviar l'esdeveniment inventat amb un altre grup i solucionar la situació en la qual es trobaria aquell nen.

Al meu grup i a mi ens va tocar que una classe es trobava a Educació Física fent un ball i un nen tenia paral·litzada tota la part dreta del seu cos. Després de reflexionar una estona sobre aquest cas vam pensar que el millor seria que tots els altres nens ballessin en les mateixes condicions, és a dir, que tota la classe ballés amb una part del cos. Una altra opció seria que ballessin en parelles, amb un part del cos enganxada a l’altre company,  així tothom només mouria la part del cos que té lliure. Fent aquestes adaptacions el nen no se sentiria exclòs per les seves diferències i, a més la resta d’alumnes empatitzaria amb ell i amb  el seu problema.

Us adjunto un vídeo sobre la diversitat a l'escola: https://www.youtube.com/watch?v=SRDVGAVAihs

Visitem escoles

 A les dues sessions següents vam presentar la nostra visita a dues escoles de Viladecans i la resta de companys també va explicar la seva estada a altres centres escolars de Catalunya.

De totes les presentacions em va sorprendre alguna cosa, ja que totes les escoles tenien alguna característica especial, però vaig veure que el que tenien en comú era  que  la majoria impulsava la lectura a causa de la seva importància i intentaven introduir les rúbriques, encara que algunes escoles ja les estaven posant en pràctica.

Una escola activa i no convencional de Barcelona, l’escola Liberi,  em va impactar molt negativament, ja que els nens no tenien cap tipus de normes,  hi havia pocs mestres, les assignatures que es feien no eren les habituals, tampoc tenien horaris atès que els nens podien passar tota l’estona que volguessin a l’espai de l’escola que més els hi agradava, etc. Aquest centre no em va agradar gens perquè  no és convenient que els nens estiguin fent tota l’estona el que vulguin sense que siguin guiats. Tots els infants han d’aprendre uns mínims per després arribar a ser competents.

Pel que fa a les escoles Pau Casals i Miquel Martí i Pol, que el meu grup i jo vam visitar,  es va poder comprovar que eren dues escoles bastant diferents a causa de la diferència d’anys  entre aquestes.  Tot i així, totes dues escoles promovien nous projectes per tal de millorar l’educació i l’ensenyament.

Personalment, la que més m’ha agradat ha sigut l’escola Miquel Martí i Pol, ja que en aquesta es fomenta el treball cooperatiu des dels alumnes de P-3 fins als de 6è de primària. A més d’això, tots els nens estan integrats dins del grup, és a dir, que si hi ha un infant amb Necessitats Educatives Especials (NEE) està dins de l’aula amb els seus companys i amb un mestre de suport.   Aquest fet em sembla genial perquè d’aquesta manera el nen no se sentirà exclòs en cap moment i podrà establir vincles afectius amb els seus companys.

Per últim, dir que la visita a aquestes escoles m’ha enriquit molt perquè m’han explicat moltes coses que no sabia i això m’ha fet créixer com a persona i com a futura mestre. A més, el fet de valorar les exposicions dels meus companys ha provocat la reflexió en mi mateixa d’en quin tipus d’escola m’agradaria treballar i de quina manera.

Enllaç al suport visual prezi que vam utilitzar en la nostra presentació de les escoles Pau Casals i Miquel Martí i Pol: http://prezi.com/bggtor9kquf0/untitled-prezi/

Enllaç al treball d'aquestes dues escoles realitzat a wikispaces: https://pdaaad2014.wikispaces.com/grup9


A l'escola Pau Casals de Viladecans


A l'escola Miquel Martí i Pol de Viladecans

Fem i corregim unitats didàctiques

En les pròximes dues sessions vam treballar com fer i corregir unitats didàctiques.

En Martí ens va proposar que per grups de 3 persones féssim una unitat didàctica, la qual havia de contenir els objectius que volíem que assolissin els alumnes amb la realització de l’activitat, quines competències bàsiques es treballarien, els continguts, els criteris d’avaluació que es farien servir, per quina edat estava dirigida…En fi un munt de coses que requereixen molta organització i planificació per part del mestre.

El meu grup i jo vam decidir fer la unitat didàctica que consistiria en què els nens a Educació Física juguessin al joc de matar durant 3 classes per tal d’interaccionar amb el món físic; conèixer, valorar i aplicar les normes de convivència, entre altres coses.

Fer la unitat didàctica ens va costar molt, ja que cap membre del grup tenia experiència en la realització d’aquesta i no sabíem quina era la millor manera de planificar-la. Però gràcies a això ara tenim més coneixement i recursos sobre com es fa una bona unitat didàctica i quins requisits ha de tenir.

Al dia següent, vam corregir una unitat didàctica d’un altre grup. Aquesta també estava relacionada amb l’Educació Física i  per això ens va servir per comparar amb la que havíem fet nosaltres. La correcció d’aquesta va ser més fàcil que la prèvia realització perquè ja sabíem per on anaven els tirs, és a dir,  sabíem que havia de tenir una unitat didàctica, com es feia, etc. Tot i així, encara ens queden moltes coses per aprendre i millorar.

A continuació us deixo un exemple d’unitat didàctica:

Competències bàsiques de sisè de primària

En entrar a classe vaig veure com les cadires no estaven col·locades formant una rotllana, com és normal, sinó per files; llavors vaig pensar: Què passa aquí? Això no és normal…Al cap d’uns segons em vaig sorprendre encara més perquè em vaig assabentar de què faríem un examen. No m’ho podia creure, en Martí ens va dir que no en faríem, però com bé diu sempre ho hem de posar tot en dubte.

Mentre feia l’examen pensava…De veritat en Martí ens ha posat un examen tan fácil? Si no té res a veure amb el temari treballat (l’avaluació, el currículum)…Alguna cosa estranya passava.

Quan ja  portava mig examen fet el professor va dir: és l’examen de competències bàsiques que han fet els nens de sisè. Llavors em vaig dir, ara tot té sentit! Ens ha posat a prova per veure si som capaços de fer l’examen i respondre a les preguntes amb  prou facilitat.

Posant-me  a la pell dels alumnes de sisè de primària penso que la prova és bastant fàcil, ja que es pregunten coses d’un nivell molt bàsic. A més, crec que a mesura que han anat passat els anys el nivell de competències bàsiques que s’exigeix és cada cop menor, fet perjudica molt als nens perquè cada vegada seran menys competents.

Mirem un llibre de text!

En aquests dies que no teníem classe havíem d’aconseguir un llibre de primària per portar-lo a la propera sessió, feina que ha estat una mica complicada, ja que ara els nens es deixen els llibres a l’escola o bé la majoria utilitzen quadernets d’exercicis en lloc de llibres de text.

Un cop vaig aconseguir el llibre vam estar analitzant-lo i vaig pensar: Com pot ser que escollir un llibre per tal de què els nens treballin amb aquest sigui tan complicat? En realitat fan falta els llibres de text? Personalment, penso que no és necessari, ja que hi ha eines suficients (fitxes, unitats didàctiques…) per tal que els nens assoleixin els continguts i aprenguin de forma significativa.

Tot i així, escollir un bon llibre és important, atès que és necessari saber si són adequades les activitats, els continguts, l’estructura, l’organització… per ajudar a  l’aprenentatge de l’alumnat. Per aquest motiu, penso que és important que aprenguem a seleccionar bé el material amb el qual volem treballar amb els nostres alumnes, ja que també és essencial.

A més, em va sorprendre molt que els llibres d’uns anys a uns altres  canviessin tant segons la llei educativa vigent en aquell moment. Vaig poder comprovar que les imatges, els exercicis, la teoria, la forma d’organitzar el llibre eren molt diferents. Per què aquests canvis?

                                          

Dissenyem una rúbrica!

Tal com vaig poder veure al vídeo que en Martí ens va posar els nens aprenen més quan s’avaluen entre ells que no pas quan donen una feina determinada al mestre  per tal de què la correixesi. Per tant, com bé vaig reflexionar a la classe anterior la coavalució i l’autoavalució  són tipus d’avaluacions molt eficaces i significatives per aprendre.

Per posar en pràctica l’elaboració de les rúbriques que fan els professors per tal de què els nens s’avaluïn entre ells vam elaborar una per grups i després vam posar-les en comú.

Realitzant la rúbrica me’n vaig adonar que no és gens una feina fàcil, ja que s’han de tenir en compte molts aspectes com: quins continguts o criteris han de ser avaluables, que ha d’haver assolit el nen en cada nivell, etc. 

A continuació us deixo al vídeo que vam veure a classe sobre les rúbriques:  https://www.youtube.com/watch?v=KEsWiXgSKN0